A cop d'ull 05.05.2009 ----- Jesus Vila

elmonquecrema wrote on May 5

El Joan marxa.

Jo tenia el convenciment que l’amic Morera s’estaria amb nosaltres fins que aquell a qui va dedicar la vida, es dignés cridar-lo al seu costat. De poc podria servir-li que un descregut com jo l’intentès convèncer que Torrelles, en unes altres circumstàncies, podria semblar-se a aquell paradís on la bona gent com ell pensa que es passarà l’eternitat. Ell, que em consta que s’ha estimat Torrelles i, sobretot, la seva gent, ha aspirat des de sempre a un Paradís molt diferent. Un Paradís on, bàsicament pugui fer la seva ràdio, discrepar, amb una furia humaníssima dels intolerants i dels sectaris, i desitjar, en general, el bé a tothom. Vaig conèixer el Morera a Torrelles i des del primer dia em va semblar que era un personatge entranyable. Podia haver aterrat en aquesta vall de llàgrimes com han aterrat tants altres circumstancials vicaris de la jerarquia: a dir unes quantes misses diàries, a quedar bé amb els parroquians, a contentar les beatífiques mestresses de ciri encès i pecats privats, i a criar panxeta. En lloc d’això, el Morera es va implicar. Es va implicar segurament més enllà del que molts li perdonaran mai. Estava acostumat a prendre iniciatives, a fer coses, a motivar el personal, a intervenir activament, a ser un torrellenc més, que a més, podia repartir les ùniques òsties que ni empatxen, ni couen.

En aquest poble del “Nosaltres sols”, molts no li perdonaran que hagi volgut ser un torrellenc més, per partida doble. Perquè pensen que un capellà s’ha de limitar a transitar per la vida trepitjant ous sense fer soroll i practicant l’elitista ritus de la distància clerical i perquè pensen que, a més, a cap torrellenc nouvingut li correspon intentar modificar ni tan sols la visió que de la col·lectivitat i de tot el que els envolta, tenen els indígenes. No tinc cap dubte que el Joan Morera s’ha equivocat molt en els pocs anys que porta entre nosaltres. Però són tots aquets errors els que li donen la dimensió de gran persona i els que fan que la gent com jo l’haguem acabat estimant no com un clergue, sinó com un home, com un col·lega, com un company. El Morera marxarà de la nostra parròquia, que jo només he transitat esporàdicament, però segurament mai marxarà de la vida d’uns quants entre els que mi compto. Desconec molt del que ha fet en l’àmbit purament eclesial però voldria destacar alguns fets que l’engrandeixen fins i tots a ulls com els meus que es van cegar en el camí de la fe, fa ja llarguíssims anys. Sé, per exemple, que va celebrar alguns sagraments a Ca la Cinta, en la capella prefabricada que va fer el Forneret. L’honora estar tan disposat a servir els desitjos de la gent que, per a mi i per a ell, estan per damunt del ritual i les formalitats. Jo l’he vist, en moltes ocasions, dirigir-se a casa d’alguns parroquians malalts per confortar-los amb la seva paraula, sacrificant moments de lleure personal i sense donar comptes a ningú. He participat en l’únic dinar col·lectiu que s’ha fet a Torrelles en molts anys, convocat per ell i pagat per ell, per tenir-nos a tots a prop i intentar crear fraternitats i complicitats on, com a poc, només hi havia indiferències. L’he vist arranjar l’església per fer-la més còmoda pels assidus a les cerimònies religioses, gastant diners i influències, i demanant favors per la seva gent i no pas per ell. L’he observat animant el personal a adquirir una nova imatge de la Moreneta que un dia em va ensenyar orgullós i cofoi, content com un infant, encomanant-me la felicitat del que ja no era un somni sinó una realitat.

I l’he vist gastar diners, temps, salut i vista per expandir els missatges de progrés i de respecte als explotats i l’he trobat cansat molts vespres perquè ha estat fins ara un home que ha hagut de matinar per dir unes quantes misses a Barcelona que li permetin viure i invertir en una ràdio que ha passejat el nom de Torrelles per tot el món. I l’he vist patir quan el jovent pintava a les parets del temple allò de tanta casa del senyor i els joves al carrer i, segurament per això, ha posat a disposició de qualsevol que ha volgut, tot el patrimoni eclesial al servei de la cultura i de l’enriquiment personal dels torrellencs de bé.

I he vist tot això, sense escoltar-li una missa sencera, sense participar en cap reunió parroquial i sense intervenir en els assumptes eclesials, que em consta ha posat sempre a disposició dels feligresos, fent una crida a la participació democràtica i a la responsabilitat col·lectiva.

Que permetem que el Joan Morera marxi de Torrelles no és res més que la prova del que som. Un poble gens fiable, del que no ens podem sentir orgullosos. Els pobles són la seva gent. Tota la seva gent, però especialment la gent que demostra, amb els seus actes i amb les seves esperances, que s’estima el lloc on viu. És a dir, que s’estima el que es veu i el que és viu. I d’això el Joan n’ha donat mostres sobrades en molt poc temps. Més que molts altres.

Tinc la sensació que el Joan Morera marxa aixafat, dolgut, trist. Els que ens quedarem estarem molt més aixafats, dolguts i tristos quan no estigui aquí. Haurem desaprofitat com a col·lectivitat, una oportunitat d’or d’enriquir-nos amb la seva experiència, la seva bonhomia particular, la seva capacitat de servei, les seves ganes d’enfortir els lligams de la gent, el seu entusiasme i fins i tot els seus errors. El Joan Morera és un home i per tant, una persona que encerta i s’equivoca a parts iguals. Però més enllà d’això, és una bona persona. I que una bona persona decideixi marxar de Torrelles, empobreix notablement aquest poble. Ens empobreix molt més del que ja estem empobrits. Que és, lamentablement, molt.

Diumenge vinent aniré a missa. Fa dècades que no vaig a missa però aquesta no me la puc perdre perquè aquesta missa és un homenatge a l'amic. I jo respecto els amics, per sobre de les misses que diguin.

5.5.09